Sant Jordi

Sant Jordi és un personatge medieval. La seua vida va ser dura. Son pare morí i es crià amb sa mare a la fe cristiana. Després de va allistar-se a l'exèrcit romà i quan començà la persecució als cristians, proclamà la seua fe i aleshores va ser torturat i després decapitat.
Per aquesta obra de valor i de constància en la fe el santificaren a l'any 494.

Es conten nombroses llegendes sobre ell, però la més famosa és la del Drac, on es conta que salvà un vila d'un horrible monstre.

Sobre ell s'hi han escrit llibres tant de les llegendes com de la seus història.

Hi ha gent que hi afirma que mai va existir, tanmateix, aquest personatge és patró de molts llocs, tant d'Espanya com del rest del món.

Catedral de Salamanca

Arquivoltes de la porta de la catedral de Salamanca

Es tracta de les arquivoltes de la porta de la catedral de Salamanca. En elles apareix un astronauta esculpit en la pedra, ja que l'artista que va realitzar el treball decidí, que al mateix que en la antiguitat els homes posaven imatges de la vida quotidiana, ell posaria una de l'actualitat i esculpí un astronauta com si estiguera en el espai.
Es un cosa molt estranya ja que normalment es fan figures clàsiques i més simbolitzant el que hi ha dins d'un edifici com pot ser una catedral, per aixó aquesta imatge esculpida en la pedra és molt estranya i no es pot trobar en altres llocs.

Granada

Granada és una ciutat espanyola situada en Andalusia, al sud de la península Ibérica. Es molt famosa pels seus monuments de l’època musulmana en Espanya, ja que va ser una de les ciutats que més assetjament va sofrir per part dels àrabs.

Conserva monuments com l'Alhambra un monument molt característic d'aquesta ciutat, proclamat Patrimoni de la Humanitat; els jardins del Generalife, situats dins dels complex de l'Alhambra; la catedral i uns altres monuments preciosos i històrics.

Aquesta ciutat presenta llegendes con la del sultà Boabdil. Que quan entregà la clau als cristians oferint-lis la ciutat i rendint-se es va allunyar de la ciutat amb sa mare i veient tot el que hi havia perdut es posà a plorar, aleshores sa mare li digué:

“-¡Llora, que bien debe llorar como mujer, quien no supo defenderla como hombre!”.

Órdenes militares

La Orden de Caballería del Santo Sepulcro de Jerusalén es una orden de caballería católica que tiene sus orígenes en Godofredo de Bouillón, principal líder de la Primera Cruzada. Fue creada en 1098, tras la victoriosa primera cruzada, por Godofredo de Bouillón, duque de la Baja Lorena y Protector del Santo Sepulcro. Su objetivo fue primordialmente proteger el Santo Sepulcro de los infieles con la ayuda de 50 esforzados caballeros.

La Orden Teutónica es una orden medieval de carácter religioso y militar fundada en Palestina en 1190, durante la tercera cruzada. Los caballeros llevaban una capa blanca con una cruz negra. Como escudo se empleaba a veces una cruz paté, que posteriormente se convirtió en la Cruz de Hierro usada por el reino de Prusia y por Alemania.

La Orden del temple fue una de las más famosas órdenes militares cristianas. Esta organización se mantuvo activa durante poco más de dos siglos. Fue fundada en 1118 por nueve caballeros franceses liderados por Hugo de Payens tras la Primera Cruzada. Su propósito original era proteger las vidas de los cristianos que peregrinaron a Jerusalén tras su conquista.

La Orden de Santiago de Espada fue una orden religiosa y militar surgida en el siglo XII en el Reino de León. Debe su nombre al patrón nacional de España, Santiago el Mayor. Su objetivo inicial era proteger a los peregrinos del Camino de Santiago y hacer retroceder a los musulmanes de la Península Ibérica.

La orden de Montesa fue una orden religiosa y militar fundada por el rey Jaime II de Aragón en el siglo XIV.

Treball de noble

Senyors i vassalls
Quan un noble es convertia en vassall es feia una cerimònia en la qual es feia:
-L`homenatge: juraments de fidelitat del nou vassall cap al seu amo.
-La investidura: era en benefici del vassall.
En l’homenatge el vassall jurava ajudar i donar consells al seu senyor sempre que aquest ho necessitara. El benefici era una xicoteta porció de terra anomenada feu. Encara que no era propietat del vassall. Si el vassall no complia les seues obligacions, el senyor podia llevar-li el feu.

Societat estamental
El sistema feudal tenia una societat estamental, hi havia tres estaments: noblesa, clero i estat pla.
-Noblesa i clero: eren les classes privilegiades.
-Estat pla: format pels camperols i la burgesia de les ciutats. Eren les classes no privilegiades.
Cada estament tenia obligacions:
-Noblesa: defensar a la guerra els demés estaments.
-Clergat: pregar a Déu pels demés estaments.
-Estat pla: els camperols es dedicaven a treballar la terra.
El sistema feudal acabà en l’Edat Mitjana, però la societat estamental durà fins a la revolució francesa.

L’ofici de guerra
Quan naixies en una família noble ja tenies aquest privilegi i el passaves als descendents. El fet de que aquest privilegi fora important ens diu que la societat era guerrera i tot girava en torn a la guerra.
La importància guerrera ens arriva de les cançons de gesta. Els exèrcits eren xicotets, d’uns quants centenars d’homes que acompanyaven a un noble o rei. Aquestos feien las campanyes.

Cavaller
Un xiquet noble era criat per a ser cavaller. Aquest era un noble que assumia la seua missió de guerrer. Quan era xicotet era educat per un tutor. Al principi aprenien a manejar les armes i a comportar-se. Finalment es convertia en un cavaller a una cerimònia solemne. A partir d’ací la seua feina era la guerra i en temps de pau justes, tornejos i la caça.

La dama
El matrimoni aportava riqueses, per això la dona era valorada pel que podia aportar.
Quan estava casada portava totes les organitzacions de la casa i en cas de que el cavaller no estiguera, portava la defensa del castell.
Les dones eren educades per llegir, escriure i aprenien llatí i llengües estrangeres, mentre que els homes eren educats per a ser cavallers, per això elles eren més cultes.
Al final es va imposar que, un dels deures d’un cavaller, era servir a la seua dama.

Els croats
La primera va ser a l’any 1095, però li van succeir set més durant els segles XI-XII-XIII. Algunes no van ser oficials però son conegudes com la Croada dels Xiquets o la Croada popular. Una croada havia de ser convocada pel papa. Acudien els reis i els nobles. Es fixava un punt de partida i des de allí partien a la guerra.
Alguns dels personatges medievals que ara recordem es van fer famosos gràcies a les Croades.

Els ordes militars
Es crearen per tal de protegir als peregrins i els llocs sants. Formats per cavallers que hi havia fet els vots monàstics.
Les més importants son els Templers i els Cavallers Hospitalaris.

La moneda
Al principi la moneda no s’utilitzava i es va substituir per la barata. Però al segle XIII a Itàlia, es començaren a encunyar monedes d’or que depenien de la llei amb la que es feien.
Amb la circulació els reis començaren a recaptar impostos i, per això ja no depenien de la fidelitat dels vassalls. Els nobles en vegada de demanar-lis als serfs les prestacions personals, començaren a cobrar-lis en metàl·lic.

La banca
En les diferents ciutats van aparèixer diferents monedes per això es van crear els canviadors. A conseqüència d’això es van crear les banques. Servien per al préstec. Com que les persones de les banques hi havia d’anar per camins insegurs amb molts diners es van crear les lletres de canvi que servien per a pagar en un altra ciutat i termini de temps.

El Sant Grial i el Calze de València

El Sant Calze de València és molt conegut, ja que la gent diu que es el que va utilitzar Jesús a l’ultima cena amb els seus Apòstols quan va instituir l’Eucaristia, per això es diu que és el Sant Grial.
El Calze és un objecte meravellós que quan el veus al natural per primera vegada pots quedar-te bocabadat. Té una forma i una decoració preciosa.
El peu i les anses són d’una època posterior afegides per a adornar el Calze Sagrat. Totes les pedres precioses i tot el que està fet d’or es va posar més tard, sinó ningú no es creuria que aquest va ser el calze de l’Última Cena perquè a l’època de Jesús poca gent es podria permetre aquest luxe a banda del Cèsar.

Les seues dimensions no son extremadament grans, mesura 17 cm d’alçada, 9cm l’amplària de la copa i la base té 14,5 cm d’amplària, lleugerament més gran que la copa.
La tassa inicial era un bací més simple que aquest Calze que veiem nosaltres. Està fet d’un material anomenat agata molt finament polida.

De vegades es pensa si aquest calze va ser reialment el que Jesús va beneir en l’ultima cena, ja que totes les imatges de l’Ultima Cena representen un sopar pobre, amb tots els Apòstols asseguts a terra i Jesús amb un calze d’argila a les mans beneint-lo, per això pensem que aquest calze no pot ser el que estiguí allí. Però a qui li resultaria estrany pensar, que a la casa a la que van entrar, no li donarien la millor copa al fill de Déu.
Aquest calze es troba a la Catedral de València a la sala capitular i es porta a la Catedral el Dijous Sant per tal de celebrar una Eucaristia recordant l’Última Cena de Jesús.

El que es conta sobre el Sant Grial canvia segon el que crega que és la persona que ho conta. Alguns pensen que és el calze de l’Última Cena, altres que és el cos o coses així. Però tot son llegendes que s’inventaren a partir de la mort de Jesús.

Ausias March

Cavaller valencià de una xicoteta família noble. Molt interessat per la literatura és considerat un dels millors poetes del Segle d’Oro valencià.

Nasqué en Gandía en 1397. Va ser senyor de Beniarjó, Pardines i Vernissa. Així com també falconer de Alfons V, a qui de jove va acompanyar en expedicions com la de Còrcega i Cerdenya. En 1428 després d’haver-se retirat es va instal·lar a Gandia. Durant aquest període de temps va tindre una gran relació personal amb el príncep Carlos de Viana, a qui també li agradava la literatura.
Als vint-i-set anys ja es va assentar. En 1437 es casà amb Isabel Martorell dona de l’autor de Tirant lo Blanch. Després de la mort d’aquesta torna a intentar-ho amb Joana escorna. Més tard soles es té informació de amants i fills naturals però cap legítim.
Va morir l’any 1459 amb 62 anys i es troba soterrat a la Catedral de València on es pot veure la seua làpida.

Va ser un escriptor de poemes. Va fer un canvi molt brusc en quant als poemes de l’època. Abans eren trobadorescs i retòrics, ell va implantar un nou estil de poemes més íntims i romàntics. El seu estil era filosòfic, però també utilitzava els poemes populars i desimboltats si calia. El llenguatge que emprava era el català. En aquells temps era quan es començava a parlar aquest idioma.

Juramentos de fidelidad

El feudalismo consistía en un acuerdo entre dos hombres, uno el señor y otro el vasallo.
Juramentos de fidelidad:
1. El vasallo prometía obediencia y fidelidad a su señor y se comprometía a cumplir una serie de funciones en su nombre. Los deberes más importantes eran comúnmente: el servicio militar (normalmente limitado a 40 días al año), reclutar soldados para el ejército de su señor y proveerlo de ingresos.
2. Por su parte, el señor se comprometía a dar protección militar a su vasallo y a proporcionarle los medios de subsistencia.

Con ese fin, el vasallo recibía el control de un feudo que normalmente consistía en una gran extensión de tierra, aunque también podía tratarse de funciones lucrativas y de responsabilidad, como recaudador de impuestos, acuñador de moneda o agente de aduanas. De ese modo, un señor con muchos vasallos disponía de fuentes seguras de ingresos además de un ejército.
El contrato feudal era de por vida. El señor podía arrebatarle el feudo a su vasallo si éste incumplía sus obligaciones. En cambio, para el vasallo, dejar a su señor era tarea más ardua. Al principio los feudos no eran hereditarios, lo que constituía una gran ventaja para el señor. Cuantos más feudos tenía un señor para repartir, más duramente habían de trabajar los vasallos para ganárselos. Con el transcurso de la Edad Media, los vasallos encontraron oportunidades para convertir sus feudos en hereditarios, dejando a sus señores un número menor de los que disponer como recompensa.

Alfonso X

Alfonso X fue rey de Castilla y León, llamado Alfonso el Sabio. Hijo de los reyes Fernando III el Santo y Beatriz de Suabia. Nacido en 1221.
Durante su reinado su mayor ambición fue apoderarse del Sacro Imperio Romano Germánico que le pertenecía por parte materna. Hubieron dos candidatos al trono de emperador de este Imperio: Alfonso X y Ricardo de Cornualles. Sin embargo en 1257 los siete electores no consiguieron ponerse de acuerdo y el trono quedó vacante ya que ninguno de los dos candidatos consiguió imponerse. En 1272 llegó a este trono Rodolfo de Habsburgo y finalmente 1275 Alfonso X decidió renunciar a este territorio ante el papa Gregorio X.
En sus últimos años de reinado, su sucesor, Fernando, su primogénito, murió y como consecuencia de esto comenzaron a haber disputas entre los hijos de este: Fernando y Alfonso y el segundo hijo de Alfonso X, Sancho que fue finalmente quien le sucedió. Pero según otras leyes debían sucederlo los hijos de su primogénito, por ello, para recompensarles intentó darles un reino en Jaén, pero Sancho se negó ya que defendía que todo era para él, y al rebelarse contra su padre, éste lo desheredó en su testamento.
Gracias a este rey se hicieron muchas leyes y normas, pero su labor más importante en este campo fue la introducción del Derecho Romano en Castilla y León.
Fueron los avances que introdujo en la cultura de su reino los que le dieron el título de Alfonso el Sabio. En la Corona de Castilla desarrolló un cultura tanto cristiana como musulmana y judía. La mezcla de estas tres culturas tan diferentes se ve claramente en la Escuela de Traductores de Toledo. Avanzó en todas las áreas de la cultura: astronomía, historia, música, poesía, etc. y en lo que respecta a la arquitectura la obra más importante durante su reinado fue la Catedral de León.

Alfonso X murió abandonado en Sevilla en 1284, pero es recordado como un gran monarca.

El feudalisme

És l’organització econòmica, política i social que va sorgir al segle IX i es va implantar fins al segle XV a Europa Occidental.

Aquesta organització consistia en el següent:

Un serf o un camperol cultivava les terres que un noble o una persona de classe social alta li havia donat. La majoria del que recollia se’l donava a l’amo i aquest a canvi li proporcionava una llar, menjar i protecció.

Los árabes y la ciencia

Els àrabs mai desaprofitaven les coses que ja s’havien estudiat, per això van enriquir molt la nostra cultura, la nostra ciència i el nostre coneixement.
Els àrabs van influir molt a la cultura d’Espanya. Van aplicar el nostre sistema de xifres actual i van aportar també el zero. A més van introduir expressions com àlgebra, xifra, guarisme o algoritme.
També van millorar els sistemes de regadiu i van introduir nous cultius com ara el cotó, la taronja o l’arròs, cultius molt típics a la nostra comunitat i dels que molta gent viu en l’actualitat.
Van fer grans avanços a la medicina, un metge molt famós va ser Avicenna. Va escriure dos llibres molt importants sobre medicina: " El llibre de la curació" i "El cànon de medicina". És considerat un dels més grans metges de l’historia.
També avançaren als camps de la filosofia, l’astronomia, etc.
Es pot dir que els àrabs van ser uns grans amants de la ciència.